Aprofitant que en el 2019 es va cumplir el centenari de la inauguració de l’Asil del Ancians de Sueca, obra de l’arquitecte Buenaventura Ferrando Castells, l’Ajuntament de la ciutat el va declarar com L’Any del Modernisme a Sueca.
La ciutat està adherida a la Ruta Europea del Modernisme des de l’any 2006 i compta amb rellevants edificis d’aquest estil, gràcies a la florecient burgesia arrossera que invertí en cases i monuments entre finals del segle XIX i principis del XX.
Moltes organitzacions i ents locals es van sumar a la celebració de l’Any Modernista, entre elles la Falla del Portal, que va confeccionar un magnífic Llibret de Falla temàtic sobre la història de l’Art Nouveau titulat PRIMAVERA SAGRADA. El Llibret va ser coordinat per Lucina González Domínguez i Josep Osca López, i jo vaig tindre el plaer de col·laborar literàriamente redactant l’apartat corresponent al Modernisme de la ciutat de Barcelona.
El llibret va guanyar el 46é Premi de la Generalitat Valenciana per la Promoció de l’Ús del Valencià en els Llibrets de les Falles del 2019.
BARCELONA, MÀXIM EXPONENT DEL MODERNISME
Des de la victòria de les tropes borbòniques al 1714 en la Guerra de Successió al tron d’Espanya, Barcelona i tota la plana que l’envoltava estava baix jurisdicció militar. La negativa per part del govern de Madrid d’enderrocar les muralles que l’encerclaven, provocava que la ciutat no poguera créixer en tamany, convertint-se en un lloc infecte i irrespirable on la gent sobrevivia amuntonada i on l’esperança de vida era molt més baixa que a la resta d’Espanya.
Les successives insurreccions dels barcelonins, ofegats per la insalubritat i la sobreocupació, van acabar forçant a Madrid a autoritzar l’enderrocament de les muralles l’any 1854. Al 1859 s’aprovà l’innovador pla urbanístic d’ampliació de la ciutat dissenyat per Ildefons Cerdà que ideà l’Eixample, un barri de carrers rectes i illes de cases en quadrícula que no feia cap diferenciació entre classes socials, motiu que en un principi genera un fort rebuig per part de la burgesia catalana.
El nucli central de l’Eixample es construí en només trenta anys, però els edificis que anaven alçant-se al barri als seus inicis eren d’una arquitectura repetitiva i impersonal que donava un aire vulgar i avorrit als nous carrers i empobria molt el paisatge de la ciutat.
Per aquell temps, Catalunya era una de les poques zones d’Espanya que havia encetat un procés de revolució industrial comparable al d’altres nacions europees, atraient a milers d’immigrants a treballar a les fàbriques i convertint Barcelona en la ciutat més important del sud d’Europa, tant a nivell demogràfic com econòmic.
La bonança econòmica va beneficiar sobretot a la burgesia catalana, una classe social amb inquietuds culturals que provenia bàsicament de les famílies locals riques de tota la vida, dels indians que havien retornat després de fer fortuna a Amèrica i de gent vinguda d’altres lloc de la península fugint de la misèria.
Mentre la resta d’Espanya patia una forta crisi moral i econòmica després de la pèrdua de les seues colònies, Catalunya afrontava el final de segle amb optimisme, immersa en el moviment conegut com La Renaixença, que reivindicava l’ús del català a tots els nivells i intentava establir una forma d’entrendre la cultura pròpiament catalana i diferent del que s’estava fent a la resta de la nació.
Els intel·lectuals pretenien fer de Barcelona “la París del Sud” prenent com a base els grans moviments artístics de la modernitat europea, com l’impressionisme, el simbolisme o l’expressionisme, adoptant-los i fent-los propis per a introduir-los en les seues creacions.
Modernisme bàsicament significava “voler ser modern”, assumint qualsevol estil que en aquella època fora vist com “modern”. La paraula va aparèixer per primera volta el 1884 a L’Avenç, una revista entorn de la qual s’articulà un grup d’artistes modernistes catalans, que trobarà el seu espai ideològic a les Festes Modernistes que se celebraren a Sitges entre 1892 i 1894, on se sentaren les bases estètiques del moviment. L’assistència a l’event d’artistes de les més diverses disciplines provocà que el Modernisme impregnés practicament tots els camps artístics: pintura (Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol), literatura (Joan Maragall, Víctor Català), música (Isaac Albéniz, Enric Granados) i, especialment, en l’arquitectura i les arts decoratives, disciplines on s’assoliria la màxima expressió de l’estil.
Els modernistes defenien el somni i la fantasia front al naturalisme positivista i conservador de finals del segle XIX. Tractaven de crear un art innovador, vistós i colorit que arribara a tots els elements de la vida quotidiana i que trencara amb l’estil realista i acadèmic que havia impregnat totes les facetes artístiques des de mitjans de segle.
A principis de la dècada dels huitanta començaren a aparèixer els primers edificis modernistes a Barcelona. Un d’ells va ser l’Editorial Montaner i Simon (1881), actual Fundació Tàpies, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1849 – 1923), un arquitecte pioner en l’ús d’estructures de ferro i en la utilització de rejoles de cara vista, que barrejava elements modernistes amb altres de tradició mudèjar. A la seua recerca d’un art total i integrador, l’arquitecte decorava els seus edificis de mosaics ceràmics, vidres policromats i grups escultòrics, dotant-los d’un aspecte grandiós i monumental.
Altre edifici pioner va ser la Casa Vicens (1883), una construcció avantguardista plena de color, encarregada a un jove Antoni Gaudí i Cornet (Reus, 1852 – Barcelona, 1926), com a lloc d’estiueg d’una familia de corredors de borsa. L’arquitecte ideà una façana que combinava pedra, rejola de cara vista i rejolets ceràmics decorats amb dibuixos de clavells moros i un terrat amb torretes decorades amb rejolets de colorins. Va ser el primer gran projecte constructiu de Gaudí després de llicenciar-se com a arquitecte.
Precisament l’elecció de Gaudí per part del poderós industrial Eusebi Güell per dissenyar la seua nova residència al 1884 (el Palau Güell) va contribuir molt a l’expansió del Modernisme entre la burgesia de la capital, que per aquells temps ja havia començat a traslladar les seues residències des de Ciutat Vella a l’Eixample, ja que els flamants carrers del Pla Cerdà eren un espai molt millor per vores i per deixar-se mirar que els carrers estrets i foscos on sempre havien viscut.
L’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 es considera el punt de partida de la gran explosió modernista que durà fins al primer quart de segle XX. L’esdeveniment va ser el detonant de la gran transformació de la ciutat i motiu d’orgull per a tots els seus habitants. Lluís Domènech i Montaner dissenyà el restaurant de l’Exposició, conegut com el Castell dels Tres Dragons (1888), un edifici premodernista totalment fet de rejola a cara vista, amb una torre amb un remat de ferro que sembla la casa d’una bruixa de conte i les façanes decorades amb plafons de ceràmica amb dibuixos de menjars i coronades per una línia de merlets copiats dels de la Llotja de València.
El primitiu modernisme tenia un aspecte industrial i massís que va anar canviant al absorbir les formes més refinades i elegants de l’Art Nouveau que estaven triomfant a les principals ciutats europees des de que fora l’estil triat per construir els edificis de l’Exposició Universal de París de 1900. A Barcelona era un model arquitectònic que responia al desitjos dels burgesos per diferenciar els seus habitatges de les més funcionals i discretes que s’havien edificat fins llavors a l’Eixample. Per això, per trobar les construccions modernistes més notables és necessari desplaçar-se a aquesta zona de la ciutat.
La fórmula constructiva que feien servir els rics es coneixia com “casa de renda”. Consistia en que el propietari finançava tot un edifici sencer i s’instal·lava a viure al pis principal, que era el més luxós i ben decorat. La resta d’habitatges de l’inmoble eren arrendats a llogaters. Quant més alt estava el pis, més barat era el seu lloguer, i a l’última planta vivia el personal de servei de les cases junt els espais per llavar i estendre la roba.
Les construccions modernistes eren concebudes com un gran treball en equip. Abans que res l’arquitecte donava la idea del que volia edificar a un conjunt d’obradors o artesans, tots professionals d’alt nivell responsables de que les arts aplicades triomfaren com no havia passat mai a la història de l’art. Cada immoble construït en aquest estil es considerava una obra única i d’una gran qualitat artística i material.
Entre les famílies adinerades començà a crear-se una competència per veure qui tenia la casa més gran, la més luxosa i la més provocadora i original. La rivalitat dels senyorets també s’estenia entre els artistes. L’Illa de la Discòrdia és un tram del Passeig de Gràcia conegut amb aquest nom perquè presentava tres edificis dels principals arquitectes modernistes: la Casa Amatller de Puig i Cadafal (1898), la Casa Lleó Morera de Domènech i Montaner (1902) i la Casa Batlló de Gaudí (1904).
Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) va ser un artista molt compromés amb La Renaixença, que defenia que Catalunya havia estat una de les potències del Mediterrani durant l’Edat Mitjana i que, després d’uns segles de decadència, havia tornat a resurgir econòmicament gràcies a la Revolució Industrial. Per això advocava per crear una arquitectura que convertira el Principat en lloc de referència de la modernitat i al mateix temps evocara el seu passat gloriós, d’ahí que introduira elements neogòtics als seus edificis, dotant-les de fortes reminiscències medievals.
La façana de la seua Casa Amatller barreja elements del gòtic català i flamenc amb altres romànics i barrocs. A més, està profusament decorada amb escultures referents a la família xocolatera dels Amatller, a les aficions del propietari (pintura, escultura, música i fotografia) i a les tradicions catalanes (Sant Jordi i el Drac o les festes populars). La Casa Amatller trencà les normatives municipals sobre l’alçada dels edificis i va ser la primera de l’Eixample que introduí el color com a element característic, marcant el camí del Modernisme a tota ciutat.
Domènech i Montaner s’envoltà d’un grup de més de quaranta artistes per poder construir la Casa Lleó Morera, una refinada residència amb un exterior completament decorat amb flors de morera i lleons (símbols dels cognoms dels propietaris) i al·legories femenines del progrés (la fotografia, l’electricitat, el fonògraf i el telèfon). La casa està coronada per un templet cilíndric forrat de trencadís ceràmic de colors, que actua com a referència visual de la cantonada on s’ubica.
Finalment, la Casa Batlló és una fantasia gaudiniana inspirada amb les formes orgàniques de la natura. L’edifici està inspirat en la llegenda de Sant Jordi i el Drac. La superfície de la façana, recoberta de discs de ceràmica i trossos de vidre, representant la pell del drac, les columnes adossades semblen els ossos de les seues víctimes, així com les baranes dels balcons amb forma de calavera. A la part de dalt, el remat curvilini imita el llom del dragó mitològic, inclòs es pot distingir l’ull a la part dreta. La torre cilíndrica coronada per una creu seria Sant Jordi i el balconet amb la barana en forma de pètals de flor, seria la princesa a qui el sant vol rescatar. L’interior de l’edifici conté una geometria molt complexa, amb arcs catenaris i voltes parabòliques que ens remeten al costellar ddel drac. En definitiva, una obra mestra de l’arquitectura.
L’exemple més radical d’aquesta competitivitat burgesa va ser la Casa Milà de Gaudí (1906), batejada despectivament com “La Pedrera” per l’aspecte rocós de les seues façanes. Va ser un edifici tan trencador, que provocà que els propietaris i veïns del Passeig de Gràcia deixaren de parlar-se amb la família Milà, al considerar que perjudicava l’estètica de l’avinguda i la desprestigiava, raons per les quals podien baixar els preus dels solars adjacents. “La Pedrera” és un deliri arquitectònic únic al món. Pere Milà contractà a Gaudí perquè, a banda de tindre un estil propi i únic, era l’arquitecte de més prestigi del moment. La façana està composta per més de 6.000 blocs de pedra units amb grapes de ferro a l’estructura de la finca. Les enrevessades baranes dels balcons, obra de Josep Maria Jujol (Tarragona, 1879 – Barcelona, 1949), estan fetes amb restes de ferralla reciclada, planxes i cadenes entortillades i es consideren l’antecedent més directe de l’escultura abstracta moderna. Mai s’havia fet una cosa igual.
Tanta febre constructiva va dur a Barcelona a desenes d’arquitectes entre els quals podem trobar al suecà Juan Francisco Guardiola Martínez (Sueca, 1895 – Alzira, 1962), que va dissenyar la coneguda com Casa Ferran Guardiola o Casa Xinesa (1929), una barreja de modernisme i Art Decó que va rebre crítiques ferotges al seu moment pel seu colorit i les seues formes amb reminiscències orientals tan característiques de Guardiola i que es poden distingir també a l’Ateneu Sueco del Socorro de Sueca.
En menys de quinze anys, el modernisme s’escampà a tots els racons de la ciutat. Les seues formes corbes i el seu barroquisme es podien trobar a tot tipus d’edificis, des de les cases dels més rics a les més humils, passant per esglésies, escoles, fàbriques, estacions de trens, quioscs, faroles, botigues o cafeteries. Per desgràcia, molts d’ells han desaparegut al llarg dels anys i no es conserven. El filòsof alemany Walter Benjamin, després de la seua visita a Barcelona als anys trenta, va dir que l’Eixample era el barri d’Europa amb més quantitat i més qualitat d’arquitectura modernista, i a l’any 1950 s’estimava que exisitien encara 1500 construccions modernistes a tota la ciutat.
Encara es poden visitar a Barcelona alguns establiments totalment modernistes, entre ells el restaurant Els Quatre Gats (1897), dissenyat per Puig i Cadalfalch en estil neogòtic. El local té molta importància perquè va ser el lloc de reunió d’artistes i un dels nuclis principals del Modernisme. Es va crear a imitació dels cafés bohemis que existien a París. Tot aquell que volguera ser algú en el panorama artístic de la ciutat, devia deixar-se veure als Quatre Gats. Allà es celebraven tertúlies, vetllades literàries, exposicions, concerts informals de música i sofisticades representacions del teatre d’ombres xineses, molt popular abans de la invenció del cinema.
L’any 1900, Eusebi Güell encarregà a Gaudí la construcció del Park Güell, que als seus orígens pretenia ser una urbanització de luxe, a imitació de les que havia vist durant els seus viatges a Londres. El projecte va ser un fracàs immobiliari i només van arribar a construir-se les zones comunes de la urbanització, que van ser comprades per l’Ajuntament de la ciutat el 1922, convertint-les en un parc públic.
El centre del parc està ocupat per una gran plaça amb vistes a la ciutat i la mar, ideada per a la celebració d’espectacles a l’aire lliure. L’esplanada està delimitada pel famós banc ondulant de trencadís i s’aguanta damunt de la coneguda com la Sala Hipòstila, un espai destinat a mercat cobert, format per 86 columnes d’ordre dòric i amb un sostre de cupuletes folrades de trencadís blanc i decorades amb uns plafons també de trencadís ceràmic dissenyats per Josep María Jujol, un estret col·laborador de Gaudí, que dominava a la perfecció les arts aplicades, com el trencadís, les reixes o les baranes. Jujol era un mestre en el reciclatge de materials de rebuig. Al Park Güell va fer servir per a compondre els mosaics ampolles, tasses de cafè, plats i taulells trencats.
S’accedeix a l’esplanada per una gran escalinata presidida pel dragó de trencadís mundialment famós i reproduït milions de voltes en tot tipus de merchandising turístic. A la resta del parc podem trobar galeries en forma d’ona i estructures decoratives fetes de pedra sense treballar que formen una perfecta simbiosi amb la natura.
L’èxit i difusió del nou estil, va fer que fora adoptat també per institucions i organismes públics. Al 1902 l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, que des del segle XV havia estat instal·lat a un edifici gòtic situat al cor del Raval, li encarregà a Domènech i Montaner la construcció d’un gran centre clínic finançat amb l’herència del banquer i filantrop Pau Gil i Serra. L’arquitecte, basant-se en les idees higienistes de l’època, dissenyà un hospital organitzat en diferents pavellons separats per jardins i connectats per corredors subterranis, creant un model únic al món. L’Hospital de Sant Pau és una construcció grandiosa i espectacular. Els interiors són molt lluminosos i estan totalment alicatats amb rejolets de ceràmica vidriada, i els exteriors combinen la rejola de cara vista amb escultures i mosaics.
El Pavelló de l’Administració és d’un luxe tan extrem, que quan el rei Alfons XIII va anar a inaugurar-lo comentà: “Sou ben paradoxals els barcelonins, als vostres malalts els hi poseu un palau i al vostre rei una quadra”. Com a edifici institucional, les sales són majestuoses i estan decorades amb altíssims sostres de ceràmica imitant voltes gòtiques i mudèjars plenes de color. Com ja és habitual, la decoració no sols és ornamental, sinó que respon a un complex programa iconogràfic que fa referència al benefactor Pau Gil i a la Institució del Sant Pau. L’obra és de tal qualitat que ha segut reconeguda com a Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Altre edifici públic que no deixa indiferent ningú és el Palau de la Música Catalana (1905), encarregat per l’Orfeó Català a Domènech i Montaner. Està format per una estructura interna metàl·lica recoberta de vidre, que en rebre la llum natural es converteix en una espècie de caixa de música màgica, plena de color.
La decoració de l’auditori és exuberant fins al paroxisme. No hi ha ni un sol centímetre de parets i sostre que no estiga ornamentat amb luxosa forja, ceràmiques, mosaics i pintures, combinats amb multitud d’escultures de temàtica musical, com les muses que envolten l’escenari, els bustos de compositors que el flanquegen o la Cavalcada de les Valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre. També hi han multitud elements de la natura, com flors (hi han més de 2.000 roses), palmeres i fruits. Totes les arts aplicades estan presents a la sala de concerts del Palau, convertint-la en una explosió de llum i color considerada per la UNESCO com un dels espais escènics més singulars del món.
Mentre tot això passava, Gaudí anava involucrant-se més i més en la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família. L’arquitecte s’havia fet càrrec del projecte l’any 1883, però no satisfet amb l’austera i xicoteta església neogòtica ideada per Francisco de Paula del Villar y Lozano, decidí modificar-la totalment, convertint-la en l’obra de la seua vida. Gaudí s’obsessionà tant amb el temple que l’any 1914 va abandonar tots els projectes que tenia i es va dedicar a ell en exclusivitat fins que va morir atropellat per un tramvia el 1926. L’arquitecte projectà amb tot detall les façanes del Naixement i de la Passió i la solució definitiva per construir les naus i cobertes, però les obres (finançades per donacions populars) avançaven tan lentament que quan va morir només s’havia construit un dels campanars de la Façana del Naixement.
Es podria escriure un llibre sencer només de la Sagrada Família. Gaudí, que era un místic i una persona profundament religiosa, va voler crear un temple en la tradició de les grans catedrals clàssiques, que admirara i atraguera els creients, mostrant-los la grandesa del catolicisme i que al mateix temps fora com un llibre per a ells. No hi ha un sol element en tota la basílica que no tinga un significat cristià documentat. Les fonts d’inspiració van ser la Bíblia i la litúrgia cristiana i, per descomptat, les formes de la natura, que Gaudí estudiava per poder inventar noves propostes arquitectòniques estructurals.
En conjunt, l’edifici representa una muntanya per fora i un bosc per dins. Al llarg de la història, la muntanya sempre ha tingut una dimensió mítica i divina: l’Olimp era el lloc on habitaven els déus grecs, el Sinaí va ser l’escenari on Moisés interactuà amb Yahvé i Jesús va triar una muntanya per reunir-se amb els apòstols i recitar els seus sermons. Gaudí concebí una muntanya piramidal en la que es superposarien els símbols cristians jeràrquicament. Cada torre i pinacle simbolitza una figura catòlica, ocupant el lloc més central i elevat la que porta el nom de Jesús.
D’altra banda, el bosc era el lloc de reunió dels cristians i el símbol que uneix els valors de la vida natural amb la humana. Gaudí concebí l’interior del temple com un espai admirable amb complexes columnes blanques amb formes d’arbre que es pinten de colors a través de la llum que travessa els vitralls. Ningú queda indiferent davant la bellesa i la grandiositat de la basílica que, actualment s’ha convertit en un dels laboratoris de tècniques constructives més gran del món.
Pel contrari del que podem pensar, no tota la societat catalana acceptà de bon grat els edificis modernistes, perquè eren massa carregats i ostentosos i a més, trencaven absolutament amb qualsevol cosa que s’haguera fet fins el moment. La sort per als arquitectes va ser que famílies poderoses com els Güell, els Milà o els Batlló cregueren en ells per dissenyar les seues cases. De fet, moltes construccions van ser objecte d’escarni, i quan va pasar la moda modernista es produí un moviment en la seua contra que aconseguí enderrocar o modificar centenars d’elles.
La primera oposició forta amb la que es toparen va ser la de l’església catòlica, espantada per les idees renovadores en matèria filosòfica i científica dels artistes modernistes, que qüestionaven la intromissió de la institució en matèria estètica i arquitectònica. Fins i tot el papa Pius X va condemnar el modernisme en una encíclica. Paradoxalment, els modernistes, tot i la seua oposició a l’església, incloïen molts motius religiosos als seus dissenys.
Amb la irrupció del Noucentisme a principis del segle XX, els intel·lectuals començaren a menysprear el Modernisme, considerant-lo un estil bàrbar i inculte. Per exemple, al Palau de la Música Catalana l’anomenaven “Palau de la Quincalleria Catalana” i consideraven que era d’un mal gust delirant. Quan arribà la dictadura franquista els enderrocs es van fer habituals. Per acabar-ho d’arreglar, l’any 1948 és publicà una ordenança municipal que autoritzava a afegir als edificis barcelonins dues plantes més de les que tenien (actualment això es coneix com «les remuntes«), provocant la pèrdua irreparable de remats modernistes molts valuosos que donaven a Barcelona un perfil únic.
La revalorització del modernisme va vindre de l’estranger, gràcies a un exposició sobre Gaudí inaugurada el 1952 a Nova York. Reconeixent a Gaudí, era obligat apreciar el seu contexte, que era el dels artistes modernistes i l’expansió urbanística de Barcelona. Amb els anys, l’afluència de turistes d’arreu del món i l’admiració que despertaven els edificis, va fer entendre a les autoritats de Barcelona el tresor que la ciutat posseïa, produint-se un canvi radical en la seua protecció, gràcies al qual podem disfrutar huí en dia del gran llegat modernista barceloní.
—————————————-
Presentació del Llibret al Cau Faller del Portal, el divendres 1 de març de 2019
