L‘ARQUITECTURA GÒTICA A LA CORONA D’ARAGÓ

1. 1. INTRODUCCIÓ
   2. CONTEXT HISTÒRIC
   3. CARACTERÍSTIQUES DEL GÒTIC
   4. PRIMERES MANIFESTACIONS DE L’ESTIL GÒTIC
   5. PRINCIPAT DE CATALUNYA
   6. REGNE DE VALÈNCIA
   7. REGNE DE MALLORCA
   8. REGNE D’ARAGÓ
   9. CONCLUSIÓ
   10. BIBLIOGRAFIA

Les primeres manifestacions del conegut com estil gòtic, van aparèixer a França entre els anys 1130 i 1150. Alguns dels primers edificis en què s’aplicà van ser la catedral de Sant-Étienne-de-Sens, Borgonya (Franco Comtat) i la basílica de Saint -Denis a Île-de-France. Des d’allà, el gòtic es va estendre ràpidament per tot el continent europeu i Terra Santa amb els noms d’opus francigenum (obra franciliana) i també opus modernum. Els edificis d’aquest estil, salvant les peculiaritats pròpies degudes al clima i materials disponibles a cada zona, seguien uns esquemes arquitectònics més o menys comuns. Els regnes de la península ibèrica van ser dels primers a adoptar el nou estil al continent europeu, que es va mantindre en alguns llocs fins el segle XVI. A Castella es va estendre un gòtic inspirat a les catedrals del nord, tendent al gegantisme i amb un gran aparell decoratiu, i a la Corona d’Aragó hi va haver més influència del gòtic meridional, concebut a una escala més humana, menys tendent a assolir cotes verticals i amb una aparença més austera.

Durant el regnat d’Alfons, el Cast (Osca, 1157 – Perpinyà, 1196), es conquerí als musulmans tota la part meridional del Regne d’Aragó, que quedaria com una zona de frontera amb greus problemes de despoblació. D’altra banda, el monarca va intensificar els seus lligams polítics amb Occitània i la Provença, però els reis de França, van començar a pressionar aquests territoris per evitar, per una banda l’expansió de la Corona d’Aragó i del Regne de Navarra i, per altra banda, desarticular el seu gran desenvolupament cultural, polític i econòmic que tenia un caràcter autònom respecte a la resta de França i que podria acabar sent un problema per als desitjos d’unificació d’aquell regne.

És per això que, entre 1209 i 1244, el mateix papa Innocenci III (Gavignano, 1151 – Perugia, 1216) en col·laboració amb els monarques francesos, va iniciar la coneguda com la Croada Albigense contra els càtars a la zona del Llenguadoc, acusant-los d’heretgia. Amb aquesta excusa, es van traslladar un gran nombre de tropes cap a la zona, produint-se un gran conflicte en el qual van intervenir els reis d’Aragó, defensant les posicions càtares i aliant-se amb la noblesa occitana.

En aquest context bèl·lic, el rei Pere el Catòlic (?, 1177 – Muret, 1213) morí a la Batalla de Muret, quan el seu hereu, Jaume el Conqueridor (Montpeller, 1208 – Alzira, 1276) comptava només amb cinc anys, sent nomenat rei l’any 1214 a Lleida amb unes excepcionals mesures de seguretat per les fortes dissidències de la noblesa aragonesa, que van acabar sent aplacades pel monarca quan va poder controlar personalment el regne, encara que va haver de lluitar tota la seua vida contra elles.

Arran del conflicte, el moviment albiguenc quedà eradicat i el papa envià a la zona als Germans Predicadors Dominics, ordre fundada l’any 1212 a l’albir de la croada, amb l’encàrrec de vetllar que no ressorgira l’heretgia càtara, substituint en aquesta tasca a l’Ordre del Cister.

L’any 1237 la corona francesa aconseguí annexionar-se l’Occitània, fet que provocà el final de les pretensions del Casal d’Aragó d’expandir-se cap al nord, centrant-se als territoris de la península ibèrica situats al sud i governats pels musulmans.

L’any 1258, el rei Jaume signà el Tractat de Corbeil amb Lluís IX de França (Poissy, 1214 – Tunis, 1270), posant fi a qualsevol pretensió d’ocupació de terres franceses per part de la Corona d’aragó. El primer renunciava als seus drets sobre Occitania i la Provença el segon als seus drets sobre els Comtats Catalans.

En aquells temps, les Croades a Terra Santa havien acabat amb el relatiu poder de l’Islam a la Mediterrània, circumstància que va ser aprofitada per les Repúbliques Marítimes de la península itàlica per obrir rutes comercials cap a les comunitats cristianes que s’havien assentat efímerament a la seva riba oriental.

Va ser llavors quan Barcelona començà a adquirir protagonisme econòmic i social dins de la Corona d’Aragó, encara que sense assolir el domini i el poder dels italians, ja que la ciutat per si sola no tenia prou capacitat de competència amb aquells. És aleshores quan s’inicià el període de màxima expansió dels territoris de la Corona, que es podria dividir en dues fases: una dins la península ibèrica i l’altra per tota la Mediterrània.

En un primer moment, la Corona d’Aragó es va estendre cap al sud la península, gràcies a la conquesta i la repoblació cristiana de Mallorca (1229-1231) i València (1229-1245) per part del rei Jaume I. Aquesta expansió va acabar provocant friccions amb el Regne de Castella, que també s’estava expandint a costa d’ocupar els territoris musulmans d’Al-Andalus, per la qual cosa l’any 1244 es va signar el Tractat d’Almizra, que fixava el límit del Regne de València pel sud a la línia Biar-Busot-Campello, a partir de la qual, totes les terres quedarien reservades per a Castella.

La conquesta de Mallorca no va ser secundada per la noblesa aragonesa, al considerar-la aliena als seus interessos, al contrari que els catalans que acceptaren de molt bon grau l’empresa amb vistes a la seua expansió comercial. Pel que fa a la conquesta de València, els aragonesos si es van implicar, pensant que seria una ampliació del seu regne, enfrontant-se per enèsima vegada amb el rei quan va decidir crear el Regne de València l’any 1264, fora de la jurisdicció dels Furs d’Aragó. En tot cas, amb aquestes ampliacions, la Corona va deixar de ser catalanoaragonesa, diversificant els seus horitzons.

La incorporació dels nous territoris va propiciar la creació d‟una xarxa comercial molt més àmplia i integradora que li va permetre a la Corona tindre més força per competir amb les repúbliques marítimes italianes, que fins aquell moment havien dominat el comerç a la Mediterrània.

Mort Jaume l’any 1276, el seu testament repartia les seues possessions entre dos dels seus fills. A Pere el Gran (València, 1240 – Vilafranca del Penedés 1285), li va legar Catalunya, Aragó i València i a Jaume II de Mallorca, (Montpeller, 1243 – Palma, 1311) el Regne de Mallorca, que comprenia les illes, els comtats de Cerdanya i el Rosselló, el vescomtat de Carladès i el Senyoriu de Montpeller. Aquest regne, conegut com a Regne Privatiu de Mallorca,  li havia de rendir vassallatge al rei d’Aragó per Mallorca i el Rosselló i al rei de França pel Senyoriu de Montpeller. Es mantingué independent de la resta de la Corona des de l’any 1276 fins al 1285 i des del 1289 al 1343, quan va ser incorporat definitivament a aquesta per Pere el Cerimoniós (Balaguer, 1319 – Barcelona, 1387).

Configurades les seues fronteres dins de la Península Ibèrica, la Corona va començar a estendre’s per tota la Mediterrània, començant amb l’annexió de Sicília (1282) o la conquesta Sardenya (1323) i arribant fins i tot a Atenes (1318) i Neopatria (1319). Les noves annexions al Casal d’Aragó van supondre un auge econòmic i demogràfic centrat sobretot a les zones de costa, cosa que va acabar provocant reaccions en la noblesa aragonesa que veia amenaçats els seus privilegis davant d’una monaquia enfocada al comerç i l’expansió marítima.

De fet, els problemes amb els nobles aragonesos van afectar contínuament els monarques del Casal d’Aragó. Durant el regnat de Pere el Gran, es constituí una unió de nobles, viles i ciutats aragoneses que obligà el rei a signar l’any 1283 el conegut com a Privilegi General, pel qual augmentaven la seua representativitat a les Corts i obligava a tots els seus successors a signar els Furs d’Aragó abans de ser coronats. A més, el seu successor, Alfons, el Franc (València, 1265 – Barcelona, 1291) va haver de signar el Privilegi de la Unió el 1287, un document encara més restrictiu per al poder reial que el que havia signat el seu pare anys abans.

Les ciutats de Barcelona, ​​València i Mallorca es van convertir en centres econòmics de primera magnitud. En aquell moment els mercaders catalans adquirien cereals a la zona del Magrib per subministrar-los a les ciutats de la Corona, que havien augmentat exponencialment els seus habitants, i també compraven llana de mala qualitat per teixir draps barats que després venien, sobretot a Sicília per aconseguir diners en efectiu que feien servir per adquirir espècies d’Egipte, un producte de luxe amb el qual es van enriquir la majoria de comerciants de Barcelona. També compraven or provinent de la zona dels actuals Mali i Níger, un metall necessari per injectar liquiditat als territoris europeus. Per altra banda, el Regne d’Aragó produïa llana de molt bona qualitat, que després era transportada per l’Ebre fins a Tortosa, on era embarcada directament a la península italiana, on hi havia un gran auge de la indústria tèxtil.

Aquest creixement econòmic va posar en evidència una sèrie de necessitats dels mercaders. En primer lloc necessitaven més independència respecte a la jurisdicció feudal de la noblesa i el rei, i en segon lloc necessitaven eines per poder competir al mateix nivell que els italians. Per això es van crear unes institucions inspirades en les d’aquells, ja que comptaven amb la garantia d’un bon funcionament. Serien el Consolat de Mar i els Cònsuls de Mar i d’ULtramar.

El Consolat de Mar era un tribunal marítim i mercantil compost pels Cònsols de Mar, amb la funció de defensar els interessos de mercaders i mariners. El primer que es va crear a la Corona va ser el de Barcelona l’any 1282. Posteriorment se’n van crear d’altres a València (1283), Mallorca (1326), Tortosa (1363), Girona (1385), Perpinyà (1388) i Sant Feliu de Guixols (1443). Les seus dels Consolats eren les Llotges, uns edificis destinats al comerç, on es pactaven les transaccions entre els mercaders i es fixaven els preus de les mercaderies i també els tipus de canvi de les diferents monedes.

Els Cònsols d’Ultramar eren aquells que vetllaven per les necessitats dels mercaders que eren fora de la Corona d’Aragó. A l’època de màxima expansió comercial van arribar a estar establerts en una cinquantena de ciutats, tant musulmanes com cristianes. Aquests cònsols residien en uns edificis emmurallats coneguts com Alfondacs, una espècie d’equivalent de les ambaixades actuals, on s’instal·laven els comerciants de la Corona que arribaven a aquells països i que comptaven amb magatzems per guardar les mercaderies, llocs per pernoctar, tavernes i inclós una capella.

Les ciutats litorals van seguir els models consulars de la zona de Toulouse, on tenien una gran importància els comerciants i artesans, així com la gent relacionada amb l’administració i les finances. Els governs municipals tenien uns furs específics amb una configuració molt més moderna que les de les ciutats del Regne d’Aragó, on la noblesa i l’església tenien molt més poder.

L’esplendor econòmica i social de la Corona va començar a remetre a principis de segle XIV, durant el curt regnat d’Alfons el Benigne (Nàpols, 1299 – barcelona, 1336) al qual va seguir el del seu fill Pere el Cerimoniós, una època convulsa durant la qual el monarca va haver de bregar amb dos conflictes bèl·lics, un intern i l’altre extern.

L’intern va ser la Guerra de la Unió (1347-1348), un conflicte on s’uniren contra el monarca nobles aragonesos i valencians junt el Braç Popular de ciutats i viles dels dos regnes. Els aragonesos perquè no acceptaven que el rei haguera nomenat hereva de la Corona la seva primogènita Constança d’Aragó i Navarra (Poblet, 1343 – Catània, 1363); i els valencians en resposta a l’excessiva pressió fiscal, després de successives males collites. L’enfrontament acabà amb el triomf del rei Pere a les Batalles de Mislata i Épila,  ambdues l’any 1348, després de les quals van ser abolits tots els Privilegis Generals que els anteriors reis havien signat amb els nobles.

Però els problemes per a Pere el Cerimoniós no acabaren amb la submissió dels nobles aragonesos i valencians. L’any 1356 va esclatar la Guerra dels dos Peres, contra el Regne de Castella i el seu monarca Pere I de Castella, el Cruel (Burgos, 1334 – Montiel, 1369) que va durar fins a la mort del castellà. Va ser durant aquest conflicte quan el rei creà les Diputacions Generals als diferents territoris de la Corona per poder agilitzar les ajudes econòmiques destinades al sosteniment de la guerra. La Generalitat de Catalunya entre el 1358-1359 i la Diputació d’Aragó el 1363.

A les guerres es van sumar les crisis produïdes per successives males collites, la qual cosa provocà un fort desabastiment de menjar que junt als brots de pesta negra sorgits a partir de l’any 1348, acabaren amb la vida de milers de persones i provocaren fortes crisis econòmiques fins ben entrat el segle XV, circumstàncies que acabaren provocant revoltes produïdes pel malestar de les classes populars.

L’any 1378 es produí el Cisma d’Occident, establint-se due seus papals, una a Roma i altra a Avinyò, amb els seus respectius pontífex que es negaven mutuament la legitimitat. el rei Pere el Cerimoniós sempre es mostrà equidistant, però el rei Martí l’Humà (Perpinyà, 1356 – Barcelona, 1410), es posicionà al costat del papat d’Avinyó, sobre tot després d’elecció de Pero Martines de Luna (Illueca, 1328 – Peníscola, 1423) com el papa Benet XIII, esdevinguent l’únic apoio del pontífex, que va tindre que fugir als territoris de la Corona d’Aragó, on acabà les seues dies sense renunciar al seu càrrec.

Altre problema important par la Corona va ser la mort del rei Martí sense succesor al tron, ja que el seu hereu i fill únic, Martí el Jove, (Perpinyà, 1376 – Càller, 1409) havia mort de febres a Sardenya un any abans. El monarca havia intentat que reconegueren a Frederic de Luna (Sicilia, ? – Urueña, 1438), un net il·legítim, per succeïr-lo, però va morir abans d’aconseguir-ho. La questió successòria es decidí al conegut com Compromís de Casp, cel·lebrat l’any 1412, on fou escollit com nou rei Ferran d’Antequera, (Medina de Campo, 1380 – Igualada, 1416) del Casal dels Trastàmara, posant fi així a la dinàstia iniciada per Peronella I i Ramón Berenguer IV l’any 1150.

El regnat de Ferran durà nomès quatre anys, succeïnt-lo al 1416 el seu primogènit, Alfons el Magnànim (Medina de Campo, 1396 – Nàpols, 1458), que va tindre molts problemes interns amb la noblesa i burgesia de la Corona, degut a la seua castellanització progressiva. L’any 1442 conquerí Nàpols i es quedà a viure allí fins la seua mort, deixant els asumptes peninsulars en mans de la seua esposa, la regent Maria de Castella (Segòvia, 1401 – València, 1458) i, posteriorment en el seu germà Joan II d’Aragó, el Gran (Medina del Campo, 1398 – Barcelona, 1479), que el va succeïr a la seua mort. Va ser una època de forta desestabilització, plena de conflictes tant interns com externs en la que la Corona anà endinsant-se ja en l’Edat Moderna i el Renaixement.

Els contactes comercials de Catalunya i Aragó amb altres zones, sobre tot de la Mediterrània, junt a les característiques pròpies de cada territori, així com els diferents esdeveniments històrics que es produiren al llarg dels segles, acabaren influenciant la seua cultura i, per tant, les diferents disciplines artístiques, entre elles l’arquitectura.

Una de les principals influències va ser el nou tipus d’arquitectura religiosa que començà a construir-se al sud de França després de la croada contra els càtars. L’anomenat gòtic meridional o gòtic tolosà, amb certes influències de l’art italià, amb edificis com la catedral de Saint-Étienne de Toulouse (principis de segle XIII), l’església del convent dels Jacobins de la mateixa ciutat (1230) o la catedral de Santa Cecília d’Albi (any 1282). Aquesta última consta d’una nau única amb capelles laterals allotjades entre els contraforts. És com un gran saló, cobert amb voltes a la mateixa alçaria, que dona la sensació de ser un espai unificat. A la part superior dels murs s’aixequen grans arcs on s’obren finestrals que no són tan grans com els de les catedrals del nord, ja que en aquesta latitud no és necessari perqué la llum té més intensitat.

Es tractava d’idear espais unitaris on res poguera molestar o distreure les predicacions dels frares dominics, encarregats pel papa de vigilar que el moviment càtar no tornara a ressorgir. És per això que es van dissenyar temples senzills i austers, amb interiors adequats a la nova tendència religiosa, on es donava protagonisme a la paraula, davant la criticada opulència de l’Església de Roma, amb luxosos interiors que podien distreure als fidels i desconectar del sermó del clergue.

En funció d’aquesta idea, a la zona mediterrània les esglésies seguiren els models de les hallenkirche (esglésies saló), sense diferència d’alçaria entre la nau central i les laterals i sense un creuer desenvolupat. Es fugia de l’esquema longitudinal d’església-corredor molt pronunciat en altura, propi de les esglésies del centre-nord de França o de les castellanes.

Però també hi va haver singularitats pròpies. A causa de la recent conquesta dels territoris musulmans, les plantes d’algunes catedrals gòtiques es van adaptar als fonaments de les mesquites sobre les quals es van construir, com va ser el cas de la Seu de Saragossa i (segons molts investigadors) la catedral d’Osca. Aquests edificis van heretar les plantes quadrangulars de les seves predecessores, apartant-se totalment de la tendència europea dominant, que les considerava massa amples i curtes i sense capçalera, algunes fins i tot gairebé quadrades.

En accedir a les esglésies saló, hi havia una sensació de domini visual total d’un espai ampli. Llevat que s’haguera instal·lat al centre de la nau un cor, la visió de l’interior, tant des de la nau central com des de les laterals era completa, i això s’aconseguia establint una gran distància entre els pilars que sustentaven l’estructura. A vegades, aquesta distància tenia una amplitud insòlita per a l’època i feia que gairebé no hi haguera obstacles per a la contemplació de tota l’església. Aquesta característica tenia un gran mèrit, si es té en compte que no existien tractats constructius escrits i que els mestres d’obra utilitzaven el mètode de prova i error per construir les seues esglésies.

Gràcies a l’ús dels arcs apuntats i les voltes de creueria, es va perdre la pesadesa de les voltes de canó del romànic, que exercien enormes forces cap a fora i necessitaven per sustentar-se de murs molt gruixuts  que només permetien obertures molt xicotetes. Amb el nou sistema d’arcs apuntats, les forces de les voltes eren absorbides pels pilars, arbotants i contraforts, alliberant les parets laterals, que podien ser substituïdes per finestres. A més, els arquitectes tenien més flexibilitat per dissenyar els interiors, podent augmentar l’alçada de les voltes i també la distància entre els pilars que les sostenien. Aquesta diafanitat interior es va dur gairebé al límit a la Catedral de Girona i a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Al principi les cobertes consistien en grans arcs de diafragma, recolzats en xicotetes mènsules, que sustentaven un entramat de bigues de fusta a dues aigües. Aquestes estructures van ser un element autòcton del gòtic català. Al seu interior estaven formades per un arc apuntat o de mig punt i per la part superior o exterior, tenien forma d’arc angular o mitra (similar a un frontó clàssic), el que feia que els terrats continuaren tinguent dos plans inclinats, a l’igual que passava a les voltes de canó romàniques, permetent la caiguda correcta de l’aigua de pluja cap a les gàrgoles. Degut al poc pes de l’envigat de fusta, en relació a les pesades voltes de pedra anteriors, aquest tipus d’arcs permetien obertures molt àmplies sense que foren necessaris suports centrals.

Les sales amb arcs de diafragma es cobrien amb sostres de fusta i podien arribar a ser molt espaioses, per això als monestirs cistércencs catalans com Poblet, Santes Creus o Vallbona de les Monges s’usaven com a dormitoris o menjadors. Van continuar utilitzant-se al llarg dels segles, i es poden trobar a edificis civils com el Palau Reial Major de Barcelona, cobrint la Capella de Santa Àgata i el Saló del Tinell  o també al Saló dels Cent de la Casa de la Ciutat. A un nivell més senzill, també es feren servir en gran quantitat de petites ermites de conquesta construïdes al recentment creat Regne de València.

Amb els anys el sistema va evolucionar al model de voltes de creueria formades per trams quadrangulars compostos per dos arcs torals i formers als costats i dos arcs creuats en diagonal. Els espais triangulars que quedaven entre els arcs s’emplenaven amb plementeria lleugerament corba.

Els edificis, a causa del clima temperat, no necessitaven que les teulades a dues aigües tingueren pendents molt pronunciats i tenien una coberta plana, a manera de terrat, amb lleugers pendents per evacuar l’aigua de pluja. La plementeria entre les voltes i la terrassa exterior no era molt gruixud i, per alleujar el seu pes, hi solia haver un estrat de recipients de ceràmica, molts d’ells reciclats, sota una capa de morter. A la restauració de l’Església de Santa Maria d’Alacant es va descobrir aquesta capa.

Que no hi haguera diferència en l’alçada de les naus de l’església, reduïa el paper dels arbotants, fins i tot de vegades els feia desaparèixer, però reforçava el paper dels contraforts, creant exteriors d’aparença robusta i pesada. Els buits que quedaven entre els contraforts s’aprofitaven per instal·lar tant capelles com espais habilitats per als diferents usos de l’època. A la part superior del mur s’obrien finestrals i, depenent de la importància del temple, tribunes privades per a les famílies benestants. L’estretor de les finestres contrarestava la intensitat del sol de la zona mediterrània, molt més forta que al centre o al nord d’Europa. És per això que a cap església de la zona no hi van haver mai grans conjunts de vitralls.

La distància entre els pilars disminuïa radicalment a la girola del temple, fins a gairebé unir-se, perquè en aquella zona del temple es volia crear l’efecte contrari al de la nau de saló. Les capçaleres de moltes esglésies es componien d’un semicercle de pilars molt junts darrere dels quals corria el deambulatori, amb la part superior totalment perforada per finestrals. Això donava una visió de gran verticalitat i es convertia en un elegantíssim teló de fons del presbiteri.

La diafanitat dels interiors tolosans no es va seguir a la Corona d’Aragó. Una peculiaritat de les esglésies de la península ibèrica respecte a les de la resta d’Europa eren els seus interiors compartimentats i dividits per barreres arquitectòniques diferents que impedien la visió global de tot l’espai. Això era fruit d’una tradició present al llarg dels segles des de les primeres esglésies preromàniques. Inicialment eren murs, arqueries i barandats que amb els anys van anar evolucionant a reixes i rerecors. Malauradament, moltes d’aquestes barreres van ser retirades amb posterioritat per millorar la visió total dels recintes.

Per raons de culte i ús, els temples més importants (fonamentalment les catedrals) estaven plens d’espais autònoms vetats als laics. Un dels més significatius era el cor dels canonges, la majoria de vegades situat al mig de la nau central. Es tractava d’una zona estava tancada amb un mur cec per la part del darrere (rerecor) i per una reixa metàl·lica orientada a la capella major (que també estava tancada amb la seva pròpia reixa), deixant un espai intermedi al creuer que era d’accés lliure, com una zona de pas entre dos recintes sagrats tancats amb reixes per impedir l’accés físic, però no visual dels fidels, que podien seguir la litúrgia des d’aquell lloc.

El primer trasllat d’un cor des del presbiteri a la nau central va tenir lloc a la catedral de Tarragona a principis de segle XIV. El seu rerecor i corresponent cadirat van ser retirats l’any 1968 per millorar la visió de l’altar major. A la Catedral de Barcelona el cor gòtic, executat per Miquel Sanglada, ocupa els primers trams de la nau. Es va instal·lar a l’última dècada del segle XIV i és el més antic que es conserva pràcticament sencer (el cadirat i els murs laterals) al seu lloc original a tota la península. A la catedral de Girona el cor es va construir aïllat al centre de la nau, d’on va ser tret el 1936, deixant només l’orgue.

A les col·legiates i les esglésies, l’espai entre el cor i la capella major havia de ser més gran per poder acollir més fidels. Ja que, a diferència de les catedrals, estaven més destinades al culte de la comunitat. És per això que en moltes el cor se situava als peus del temple, deixant el màxim espai possible als fidels, com és el cas de la col·legiata de Bolea (Osca), la col·legiata de Borja. Pel que fa a les esglésies parroquials, la majoria no tenien cor, però, excepcionalment, la de Sant Pau de Saragossa conserva el seu cadirat gòtic en el seu lloc original als peus del temple també.

A les esglésies de les ordres mendicants (franciscans i dominics) s’admetia l’entrada a les masses al seu interior. Per això, a la segona meitat de segle XV, van començar a construir cors en una tribuna elevada als peus del temple (cor alt o tipus dels Reis Catòlics). Aquest model va ser posteriorment adoptat a milers d’esglésies de tota la península, fins i tot en segles posteriors. El de l’Església de Santa Tecla a Cervera de la Cañada (Saragossa), se’n conserva un ricament tallat.

El creuer de les catedrals (entre el cor i la capella major) era una zona multifuncional compartida per clergues i laics, on es desenvolupaven moltes activitats i tota mena de celebracions. Per exemple, a la catedral de València cada any a Pentecostés, s’escenificava la baixada de l’Esperit Sant amb focs artificials.

Una de les funcions principals del creuer va ser la d’espai per a la predicació, per això en molts es conserva el púlpit des d’on s’oficiaven els sermons. A la catedral de Barcelona, ​​el púlpit gòtic està integrat al costat nord del cor, i a la catedral de Tarragona hi ha dos púlpits de pedra del segle XIV, un a cada costat del cor, a la zona del creuer.

Per tant, al creuer confluïen les misses a la capella major, els oficis al cor dels canonges i els creients als transeptes sentint el sermó. Aquesta condició de punt central de l’església s’accentuava gràcies al cimbori que l’il·luminava des de dalt, com la catedral de València, la catedral de Tarragona o la catedral de Tarazona.

Pel que fa a l’exterior, se seguien les mateixes regles d’austeritat que a l’interior, tot i que el resultat de la simplicitat era una visió més bé pobra i poc elegant, amb línies rectes, formes cúbiques i massisses i grans parets llises.

Les façanes també eren molt simples i pràcticament sense decoració. La rosassa no era un dels elements característics d’aquest tipus de gòtic, encara que n’hi han de molt imponents al territori. El seu origen és l’oculus de les primitives basíliques cristianes i ja s’usava al romànic, encara que amb una mida menor. A partir del segle XIII, les rosasses van evolucionar en grandària i complexitat decorativa, aconseguint un gran virtuosisme en les seves filigranes pètries. Normalment se situaven a les façanes principals i, en algunes ocasions, als fronts del transsepte dels temples, per damunt de les portades.

Era un element arquitectònic de gran simbolisme: D’una banda, se li atribuïa un significat marià, ja que tenia una estructura en forma de rosa (Rosa Mística o Rosa de David), i de l’altra, feia referència a Crist, fill de l’Estrella del Matí, que entrava al temple quan clarejar en forma de feix de llum a través dels vitralls.

Totes les rosasses gòtiques de Catalunya segueixen un esquema similar. Això fa que, quan són estudiats, es facen contínues referències les unes a les altres. Els principals són el del Monestir de Sant Cugat, el de la Catedral de Tarragona, el de Santa Maria del Pi i el de Santa Maria del Mar de Barcelona, ​​encara que aquest darrer és una reconstrucció en gòtic flamíger de l’any 1459, després que el original s’esfondrara en un terratrèmol. La rosassa de la Seu de Mallorca és similar a la de la Catedral de València, amb un esquema més geomètric i rectilini que els catalans.

Els campanars gòtics solien ser octogonals i acabats en una terrassa plana. Alguns, com els de Santa Maria del Mar, tenien els murs perforats per finestres i una reducció gradual del perímetre dels pisos, igual que els de la ciutat de Tolosa, però la majoria eren construccions robustes amb xicotetes finestres només a la part superior , com els dos de la Catedral de Barcelona, ​​el de Santa Maria del Pi, el del Monestir de Pedralbes o el campanar de la Catedral de València, conegut popularment com El Micalet.

N’hi ha la teoria de que la planta octogonal dels campanars atenia les connotacions màgiques i esotèriques d’aquesta figura geomètrica, intermèdia entre el quadrat, que representava l’ordre terrestre, i el cercle, que representava l’ordre celestial, per la qual cosa aquestes torres podrien representar un símbol de unió entre els dos mons, és a dir, el pas de les coses terrenals a l’Eternitat. L’esvelt campanar de la Seu Vella de Lleida també s’associa amb els minarets musulmans anteriors, a l’igual que els campanars mudèjars d’Aragó.