Aprofitant que en el 2019 es cumpleix el centenari de la inauguració de l’Asil del Ancians de Sueca, obra de l’arquitecte Buenaventura Ferrando Castells, l’Ajuntament de la ciutat l’ha declarat com L’Any del Modernisme a Sueca.

Sueca està adherida a la Ruta Europea del Modernisme des de l’any 2006 i compta amb rellevants edificis d’aquest estil, gràcies a la forecient burgesia arrossera que invertí en cases i monuments entre finals del segle XIX i principis del XX.

Moltes organitzacions i ents locals s’han sumat a la celebració de l’Any Modernista, entre elles la Falla del Portal, que ha confeccionat un magnífic Llibret de Falla temàtic sobre la històra de l’Art Nouveau titulat PRIMAVERA SAGRADA, coordinat per Lucina González Domínguez i Josep Osca López en el que jo he tingut el plaer de col·laborar literariamente amb l’apartat corresponent al Modernisme de la ciutat de Barcelona.

El llibret ha guanyat el 46é Premi de la Generalitat Valenciana per la Promoció de l’Ús del Valencià en els Llibrets de les Falles del 2019.

llibret falla portal Sueca Modernisme

BARCELONA, MÀXIM EXPONENT DEL MODERNISME

Des de la victòria de les tropas borbòniques al 1714 en la Guerra de Sucessió al tron d’Espanya, Barcelona i tota la plana que l’envoltava estava baix jurisdicció militar. La negativa per part del govern de Madrid d’enderrocar les muralles que la cerclaven, provocava que la ciutat no poguera créixer en tamany, convertint-se en un lloc infecte i irrespirable on la gent sobrevivia amuntonada i on l’esperança de vida era molt més baixa que a la resta d’Espanya.

Les sucessives insurreccions dels barcelonins, ofegats per la insalubritat i la sobreocupació, van acabar forçant a Madrid a autoritzar l’enderrocament de les muralles al 1854. Al 1859 s’aprovà l’innovador pla urbanístic d’ampliació de la ciutat dissenyat per Ildefons Cerdà que ideà l’Eixample, un barri de carrers rectes i illes de cases en quadricula que no feia cap diferenciació de classes socials, motiu que en un principi genera un fort rebuig per part de la burgesia catalana.

El nucli central de l’Eixample es construí en només trenta anys, però els edificis que anaven alçant-se al barri als seus inicis eren d’una arquitectura repetitiva i impersonal que donava un aire vulgar i avorrit als nous carrers i empobria molt el paisatge de la ciutat.

Per aquell temps, Catalunya era una de les poques zones d’Espanya que havia encetat un procés de revolució industrial comparable al d’altres nacions europees, atraient a milers d’inmigrants a treballar a les fabriques i convertint Barcelona en la ciutat més important del sud d’Europa, tant a nivell demogràfic com econòmic.

La bonança econòmica va beneficiar sobretot a la burgesia catalana, una classe social amb inquitetuds culturals que provenia bàsicament de les famílies locals riques de tota la vida, dels indians que havien retornat després de fer fortuna a Amèrica i de gent vinguda d’altres lloc de la península fugint de la misèria.

Mentre la resta d’Espanya patia una forta crisi moral i econòmica després de la pérdua de les seues colònies, Catalunya afrontava el final de segle amb optimisme, immersa en el moviment conegut com La Renaixença, que reivindicava l’ús del català a tots els nivells i intentava establir una forma d’entrendre la cultura propiament catalana i diferent del que s’estava fent a la resta de la nació. Els intelectuals pretenien fer de Barcelona “la París del Sud” prenent com a base els grans moviments artístics de la modernitat europea, com l’impressionisme, el simbolisme o l’expressionisme, adoptant-los i fent-los propis per a introduir-los en les seues creacions.

Modernisme bàsicament significava “voler ser modern”, assumint qualsevol estil que en aquella època fora vist com “modern”. La paraula va aparéixer per primera volta el 1884 a L’Avenç, una revista entorn de la qual s’articulà el grup d’artistes modernistes catalans, que trobaren el seu espai ideològic a les Festes Modernistes que se celebraren a Sitges entre 1892 i 1894, on se sentaren les bases estètiques del moviment. L’assistència a l’event d’artistes de les més diverses disciplines provocà que el Modernisme impregnés practicament tots els camps artístics: pintura (Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol), literatura (Joan Maragall, Víctor Català), música (Isaac Albéniz, Enric Granados) i, especialment, arquitectura i arts decoratives, on s’assoliria l’expressió màxima de l’estil.

Els modernistes defenien el somni i la fantasia front al naturalisme positivista i conservador de finals del segle XIX. Tractaven de crear un art innovador, vistós i colorit que arribara a tots els elements de la vida quotidiana i que trencara amb l’estil realista i acadèmic que havia impregnat totes les facetes artístiques des de mitjans de segle.

A principis de la dècada dels huitanta comencaren a aparéixer els primers edificis modernistes a Barcelona. Un dels primers va ser l’Editorial Montaner i Simon (1881), actual Fundació Tàpies, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1849 – 1923), un arquitecte pioner en l’ús d’estructures de ferro i en la utilització de rejoles de cara vista, que barrejava elements modernistes amb altres de tradició mudèjar. A la seua recerca d’un art total i integrador, l’arquitecte decorava els seus edificis de mosaics ceràmics, vidres policromats i grups escultòrics, dotant-los d’un aspecte grandiós i monumental.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-fundaciotapies

Altre edifici pioner va ser la Casa Vicens (1883), una construcció avantguardista plena de color, encarregada a un jove Antoni Gaudí (Reus, 1852 – Barcelona, 1926), com a lloc d’estiueg d’una familia de corredors de borsa, amb una façana que combinava pedra, rejola de cara vista i rejolets ceràmics decorats amb dibuixos de clavells moros i un terrat amb torretes decorades amb rejolets de colorins. Va ser el primer gran projecte constructiu de Gaudí després de licenciar-se com a arquitecte.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-gaudí-casavicens

Precisament l’elecció de Gaudí per part del poderós industrial Eusebi Güell per dissenyar la seua nova residència al 1884 (el Palau Güell) va contribuir molt a l’expansió del Modernisme entre la burgesia de la capital, que per aquells temps ja havia començat a traslladar les seues residències des de Ciutat Vella a l’Eixample, ja que els flamants carrers del Pla Cerdà eren un espai molt millor per vores i per deixar-se mirar que els carrers estrets i foscos on sempre havien viscut.

L’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 es considera el punt de partida de la gran explosió modernista que durà fins al primer quart de segle XX. L’event va ser el detonant de la gran transformació de la ciutat i motiu d’orgull per a tots els seus habitants. Lluís Domènech i Montaner dissenyà el restaurant de l’Exposició, conegut com el Castell dels Tres Dragons (1888), un edifici premodernista totalment fet de rejola de cara vista, amb una torre amb un remat de ferro que sembla la casa d’una bruixa de conte i les façanes decorades amb plafons de cerámica amb dibuixos de menjars i coronades per una línia de merlets copiats dels de la Llotja de València.

El primitiu modernisme, d’un aspecte industrial i massís, va anar canviant al absorbir les formes més refinades i elegants de l’Art Nouveau que estava triomfant a les principals ciutats europees des que fora l’estil elegit per construir els edificis de l’Exposició Universal de París de 1900. A Barcelona era un model arquitectònic que responia al desitjos dels burgesos per diferenciar les seues vivendes de les més funcionals i discretes que s’havien edificat a l’Eixample fins aquell moment. Per això, per trobar les construccions modernistes més notables és necessari desplaçar-se a aquesta zona de la ciutat.

La fórmula constructiva que feien servir els rics es coneixia com “casa de renda”, consistent en que l’amo finançava tota la finca sencera i s’instal·lava a viure al pis principal, que era el més luxós i ben decorat, arrendant la resta de vivendes a llogaters. Quant més alt era el pis, més barat era el lloguer. dalt de tot vivien les criades i estaven els espais per llavar i estendre la roba.

Les construccions modernistes eren com un gran treball en equip. Abans que res l’arquitecte donava la idea del que volia edificar a un conjunt d’obradors o artesans, professionals d’alt nivell responsables de que les arts aplicades triomfaren com no havia passat mai a la història de l’art. Cada inmoble construit en aquest estil es considerava únic i d’una gran qualitat artística i material.

Entre les famílies adinerades començà a crear-se una competència per vore qui tenia la casa més gran, la més luxosa i la més provocadora i original. La rivalitat dels senyorets també s’extenia entre els artistes. L’Illa de la Discòrdia és un tram del Passeig de Gràcia conegut amb aquest nom perquè presentava tres edificis dels principals arquitectes modernistes: la Casa Amatller de Puig i Cadafal (1898), la Casa Lleó Morera de Domènech i Montaner (1902) i la Casa Batlló de Gaudí (1904).

Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) va ser un artista molt compromés amb la Renaixença, que defenia que Catalunya havia segut una de les potències del Mediterrani durant l’Edat Mitjana que, després d’uns segles de decadència, havia tornat a resurgir econòmicament gràcies a la Revolució Industrial. Per això advocava per crear una arquitectura que convertira el Principat en lloc de referència de la modernitat i al mateix temps evocara el seu passat gloriós, d’ahí que introduguera elements neogòtics als seus edificis, dotant-les de fortes reminiscències medievals.

La façana de la Casa Amatller barreja elements del gòtic català i flamenc amb altres de romànics i barrocs. A més, està profusament decorada amb escultures referents a la família xocolatera Amatller, a les aficions del propietari (pintura, escultura, música i fotografia) i a les tradicions catalanes (Sant Jordi i el Dragó o les festes populars). La Casa Amatller trencà les normatives municipals sobre l’alçada dels edificis i va ser la primera de l’Eixample que introduí el color com a element característic, marcant el camí del Modernisme a tota ciutat.

Domènech i Montaner s’envoltà d’un grup de més de quaranta artistes per poder construir la Casa Lleó Morera, una refinada residència amb un exterior completament decorat amb flors de morera i lleons (símbols dels cognoms dels propietaris) i alegories femenines del progrés (la fotografia, l’electricitat, el fonògraf i el telèfon), coronada per un templet cilíndric forrat de trencadís ceràmic de colors, que actua com a referència visual.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-casalleomorera

La Casa Batlló és una fantasia gaudiniana inspirada amb les formes orgàniques de la natura. La superfície de la façana, recoberta de discs de cerámica i trossos de vidre, recorda un paisatge marí, les columnes adosades semblen ossos, les baranes dels balcons tenen forma d’antifaç i el remat imita el llom d’un dragó mitològic. L’interior conté una geometría molt complexa, amb arcs catenaris i voltes parabòliques que semblen el costellar d’un animal. En definitiva, una obra mestra de l’arquitectura.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-gaudí-casabatlló

Però l’exemple més radical d’aquesta competitivitat burgesa va ser la Casa Milà de Gaudí (1906), batejada despectivament com “La Pedrera” per l’aspecte rocós de les seues façanes. Va ser un edifici tan trencador, que provocà que els propietaris i veïns del Passeig de Gràcia deixaren de parlar-se amb la família Milà, al considerar que perjudicava l’estètica de l’avinguda i la desprestigiava, raons per les quals podien baixar els preus dels solars. “La Pedrera” és un deliri arquitectònic únic al món. Pere Milà contractà Gaudí perquè, a banda de tindre un estil propi i únic, era l’arquitecte de més prestigi del moment. La façana està composta per més de 6.000 blocs de pedra units amb grapes de ferro a l’estructura de la finca. Les enrevessades baranes dels balcons estan fetes amb restes de ferralla reciclada, planxes i cadenes entortillades i es consideren l’antecedent més directe de l’escultura abstracta moderna. Mai s’havia fet una cosa igual.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-gaudí-casamila-pedrera

Tanta febre constructiva va dur a Barcelona decenes d’arquitectes entre els que podem trobar al suecà Juan Francisco Guardiola Martínez (Sueca, 1895 – Alzira, 1962), que va dissenyar la coneguda com Casa Ferran Guardiola o Casa Xinesa (1929), una barreja de modernisme i Art Decó que va rebre crítiques ferotges al seu moment pel seu colorit i les seues formes amb reminiscències orientals tan característiques de Guardiola i que podem vore també a l’Ateneu Sueco del Socorro de Sueca.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-casaxinesa-guardiola

En menys de quinze anys, el modernisme s’escampà a tots els racons de la ciutat. Les seues formes curves i el seu barroquisme es podia trobar a tot tipus d’edificis, des de les cases dels més rics a les més humils, passant per esglésies, escoles, fàbriques, estacions de trens, quioscs, faroles, botigues o cafeteries, molts d’ells desapareguts en l’actualitat. El filòsof alemany Walter Benjamin, després de la seua visita a la Ciutat Comtal als anys trenta, va dir que l’Eixample era el barri d’Europa amb més quantitat i més qualitat d’arquitectura modernista, i a l’any 1950 s’estimava que exisitien encara 1500 construccions modernistes a tota la ciutat.

Encara es poden visitar a Barcelona alguns establiments absolutament modernistes, entre ells el restaurant Els Quatre Gats (1897), dissenyat per Puig i Cadalfalch en estil neogòtic. Va ser lloc de reunió d’artistes i un dels nuclis principals del modernisme. Es va crear a imitació dels cafés bohemis que existien a París. Tot aquell que volguera ser algú en el panorama artísitic de la ciutat, devia deixar-se vore en els Quatre Gats. Allà es feien tertúlies, vetllades literàries, exposicions, concerts informals de música i sofisticades representacions del teatre d’ombres xineses, molt popular abans de la invenció del cinema.

L’any 1900, Eusebi Güell encarregà a Gaudí la construcció del Park Güell, que als seus orígens pretenia ser una urbanització per a gent adinerada, a imitació de les que havia vist durant els seus viatges a Londres. El projecte va ser un fracàs immobiliari i només van arribar a construir-se les zones comunes de la urbanització, que van ser comprades per l’Ajuntament de la ciudad el 1922, convertint-les en un parc públic. El centre del parc està ocupat per una gran plaça amb vistes a la ciutat i la mar, ideada per a la celebració d’espectacles a l’aire lliure. L’esplanada està delimitada pel conegut banc ondulant de trencadís i s’aguanta damunt de la coneguda com Sala Hipòstila, un espai destinat a mercat cobert, format per 86 columnes d’ordre dòric i amb un sostre de cupuletes forrades de trencadís blanc decorades amb plafons de trencadís ceràmic dissenyats per Josep María Jujol (Tarragona, 1879 – Barcelona, 1949), un estret col·laborador de Gaudí, que dominava a la perfecció les arts aplicades, com el trencadís, les reixes o les baranes. Era un mestre en el reciclatge de materials de rebuig. Al Park Güell va fer servir per als seus especials mosaics ampolles, tasses de café, plats i taulells trencats. S’accedeix a l’esplanada per l’escalinata dominada per el dragó de trencadís mundialment famós i reproduït milions de voltes. A la resta del parc podem trobar galeries en forma d’ona i estructures decoratives fetes de pedra sense treballar que formen una perfecta simbiosi amb la natura.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-gaudí-parkguell

L’èxit i difussió del nou estil, va fer que fora adoptat també per institucions i organismes públics. Al 1902 l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, que des del segle XV havia estat instal·lat a un edifici gòtic situat al cor del Raval, li encarregà a Domènech i Montaner la construcció d’un gran centre clínic finançat amb l’herència del banquer i filàntrop Pau Gil i Serra. L’arquitecte, basant-se en les idees higienistes de l’època, dissenyà un hospital organitzat en diferents pavellons separats per jardins i connectats per corredors subterranis, creant un model únic al món. L’Hospital de Sant Pau és una construcció grandiosa i espectacular. Els interiors són molt luminosos i estan totalment alicatats amb rejolets de ceràmica vidriada i els exteriors combinen la rejola de cara vista amb escultures i mosaics. El pavelló de l’administració és d’un luxe tan extrem, que quan Alfons XIII va anar a inaugurar-lo comentà: “Sou ben paradoxals els barcelonins, als vostres malalts els hi poseu un palau i al vostre rei una quadra”. Com a edifici institucional, les sales són majestuoses i estan decorades amb altíssims sostres de ceràmica imitant voltes gòtiques i mudéjars plenes de color. Com ja és habitual, la decoració no sols és ornamental, sinó que respón a un complex programa iconogràfic que fa referència al benefactor Pau Gil i a la Institució del Sant Pau. L’obra és de tal qualitat que ha segut reconeguda com a Patrimoni Mundial de la UNESCO.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-hospitaldesantpau

Altre edifici públic que no deixa indiferent ningú és el Palau de la Música Catalana (1905), encarregat per l’Orfeó Català a Domènech i Montaner. Està format per una estructura interna metàl·lica recoberta de vidre, que en rebre la llum natural es converteix en una espècie de caixa de música màgica, plena de color. La decoració de l’auditori és exuberant fins al paroxisme. No hi ha ni un sol centímetre de parets i sostre que no estiga ornamentat amb luxosa forja, ceràmiques, mosaics i pintures, combinats amb multitud d’escultures de temàtica musical, com les muses que envolten l’escenari, la cavalcada de les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, elements de la natura, com flors, palmeres, fruits i busts de compositors universals. Totes les arts aplicades estan presents a la sala de concerts del Palau, convertint-la en una explosió de llum i color considerada per la UNESCO com un dels espais escènics més singulars del món.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-palaumusicacatalana

Mentre tot això passava, Gaudí anava involucrant-se més i més en la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família. L’arquitecte s’havia fet càrrec del projecte l’any 1883, però no satisfet amb l’austera i xicoteta església neogòtica ideada per Francisco de Paula del Villar y Lozano, decidí modificar-la totalment, convertint-la en l’obra de la seua vida. Gaudí s’obsessionà tant amb el temple que l’any 1914 va abandonar tots els projectes que tenia i es va dedicar en exclusivitat fins que va morir atropellat per un tramvia al 1926. L’arquitecte projectà amb tot detall les façanes del Naixement i de la Passió i la solució definitiva per construir les naus i cobertes, però les obres (finançades per donacions populars) avançaven tan lentament que quan va morir només un dels campanars de la Façana del Naixement s’havia construit.

Es podria escriure un llibre sencer només de la Sagrada Família. Gaudí, que era un místic i una persona profundament religiosa va voler crear un temple en la tradició de les grans catedrals clàssiques, que admirara i atraiera els creients, mostrant-los la grandesa del catolicisme i que al mateix temps fora com un llibre per a ells. No n’hi ha un sol element en tota la basílica que no tinga un significat cristià documentat. Les fonts d’inspiració van ser la Bíblia i la litúrgia cristiana i, per supost, les formes de la natura, que Gaudí estudiava per poder inventar noves propostes arquitectòniques estructurals.

En conjunt, l’edifici respresenta una muntanya per fora i un bosc per dins. Al llarg de la història, la muntanya sempre ha tingut una dimensió mítica i divina: l’Olimp era el lloc on habitaven els déus grecs, el Sinaí va ser l’escenari on Moisés interactuà amb Yahvé i Jesús elegia una muntanya per reunir-se amb els apòstols per fer els seus sermons. Gaudí en concebí una de piramidal en la que es superposaven els símbols cristians jeràrquicament. Cada torre i pinacle simbolitza una figura catòlica, ocupant el lloc més central i elevat la que porta el nom de Jesús. D’altra banda, el bosc era el lloc de reunió dels cristians i el símbol que uneix els valors de la vida natural amb la humana. Gaudí concebí un espai admirable amb complexes columnes blanques amb formes d’arbre que es pinten de colors a través de la llum que atravessa els vitralls. Ningú queda indiferent davant la bellesa i la grandiositat de la basílica que, actualment s’ha convertit en un dels laboratoris de tècniques constructives més gran del món.

modernismo-barcelona-modernisme-arte-arquitectura-gaudí-sagradafamilia

Pel contrari del que podem pensar, no tota la societat catalana acceptà de bon grat els edificis modernistes, perque eren massa carregats i ostentosos i a més, trencaven absolutament amb qualsevol cosa que s’haguera fet fins el moment. La sort per als arquitectes va ser que famílies poderoses com els Güell, els Milà o els Batlló cregueren en ells per dissenyar les seues vivendes. De fet, moltes construccions van ser objecte d’escarni i quan va pasar la moda modernista es produí un moviment en la seua contra que aconseguí enderrocar o modificar centenars d’elles.

La primera oposició forta amb la que es toparen va ser la de l’església catòlica, espantada per les idees renovadores en matèria filosófica i científica dels artistes modernistes, que qüestionaven la intromissió de l’institució en matèria estètica i arquitectònica. Fins i tot el papa Pius X va condemnar el modernisme en una encíclica. Tot i que, paradoxalment, els modernistes, tot i la seua oposició a l’església. incloien motius religiosos als seus dissenys.

Amb la irrupció del Noucentisme a principis del segle XX, els intelectuals començaren a menysprear el modernisme, considerant-lo un estil bàrbar i incult. Per exemple, al Palau de la Música l’anomenaven “Palau de la Quincalleria Catalana” i consideraven que era d’un mal gust delirant. Quan arribà la dictadura franquista els enderrocs es van fer habituals. Per acabar-ho d’arreglar, al 1948 una ordenança municipal va autoritzar a afegir als edificis dues plantes de més, provocant la pèrdua irreparable de molts valuosos remats modernistes que donaven a Barcelona un perfil únic.

La revalorització del modernisme va vindre de l’estranger, gràcies a un exposició sobre Gaudí inaugurada el 1952 a Nova York. Reconeguent a Gaudí, era obligat apreciar el seu entorn, que era el dels artistes modernistes i l’expansió urbanística de Barcelona. Amb els anys, l’afluència de turistes d’arreu del món i l’admiració que despertaven els edificis, va fer entendre a les autoritats de Barcelona del tresor que la ciutat posseia, produint-se un canvi radical en la seua protecció, gràcies al qual podem disfrutar huí en dia del gran llegat modernista.

—————————————-

Presentació del Llibret al Cau Faller del Portal, el divendres 1 de març de 2019

FALLA PORTAL ART NOUVEAUllibret de falla Sueca falles